Inicialment, la teoria de cordes es referia a la teoria de cordes bosònica (de 26 dimensions i que només inclou bosons), creada durant la dècada del 1960. Actualment, però, el terme s'aplica a qualsevol de les 5 teories de cordes que inclouen fermions i supersimetria (les supercordes, de 10 dimensions). Com a resultat dels treballs en la teoria de cordes, semblava clar que hi havia 5 versions diferents:
- Tipus I: les cordes no tenen orientació (qualsevol de les dues orientacions és equivalent) i considera cordes tancades i obertes.
- Tipus II A: presenta la màxima supersimetria (32 supercàrregues) en deu dimensions. Les cordes són tancades i orientades i presenta simetria quiral (esquerra-dreta).
- Tipus II B: igual que l'anterior, però sense simetria quiral.
- Heteròtica SO(32): com que les excitacions de les cordes levògires i dextrògires són quasi independents, es pot construir una teoria en què les excitacions levògires "creguin" ser en una corda bosònica de 26 dimensions i les dextrògires en una supercorda de 10 dimensions. Les 16 dimensions de diferència es poden compactificar i hi ha dues possibilitats per a fer-ho: l'una dóna lloc al SO(32). Les cordes són tancades.
- Heteròtica E8×E8: l'altra possibilitat de compactificar les 16 dimensions de diferència entre excitacions levògires i dextrògires. Les cordes són tancades.
Tot i que, per a entendre els detalls d'aquestes teories, cal un nivell considerable de coneixements matemàtics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada